L'ACCENTUACIÓ

1. Totes aquestes paraules porten accent a la vocal tònica. Poseu-l’hi.

 cantaré           comitè           mossèn              cafè               aprèn

entén               puré             alè                     pagès             imprès

irlandès          cinquè             només              entès             també

consomé        congrés             gairebé             faré                interès

això                 ressò              boirós               afició             ambdós

espòs              presó               arròs                cotó                refós

exclòs             allò                  però                 sinó                 curiós

talòs                gloriós            repòs                difós               inclòs

2. Les paraules següents són totes agudes. Poseu l’accent a les que n’hagin de portar.

 riuet                 colliu               demà              permís            aniran

algun               llumins            Ramon            porró              avís

Així                  crostó              votació           anireu             Ferran

Procés             respon            cigró                campió            espai

3. Aquestes són totes planes. Accentueu les que calgui.

 Corríem          deies               telèfon             dèbil                rèiem

escrivia           orígens            parlàvem        orfe                 fessin

xèrif                llapis                avisaven         núvol               diguéssiu

fèieu                cantàveu         fenomen         sortíeu             cérvol

4. En aquesta llista de paraules només les esdrúixoles porten accent. Poseu-l’hi.

 Grècia              espaiosa            patiria                trajectòria         mengessin

Artilleria         pólvora             Letònia              policia                 càmera

Acadèmia       església             pertinent            feréstega           origen

Palauet             hostilitat          ciència                 exigua               dolcíssima

5. Com hauríem d’escriure correctament aquestes paraules tenint en compte la posició de la síl·laba tònica? Poseu-hi els accents que calguin.

hoquei             olimpíades      diòptria            xassís               elit

xandall             medul·la          víking               rèptil                període

atmosfera       intèrfon           pneumònia         termòstat      tulipa

isòbara             míssil                 futbol                 tèxtil               omòplat

 6. En aquestes frases hi falten tot d’accents diacrítics. Poseu-los-hi.

 1. El meu nét té un os de la mà més llarg del que és normal.

2. Si ara em dius que sí que véns a fer la volta al món no sé pas què et puc dir per no fer-la.

3. Té més son des que dorm com un soc ara que sap que no deu res.

4. Ha mòlt el sucre per endolcir la mousse de móres que us vol oferir per postres.

5. Els béns de l’acusat són un pèl més reduïts del que creu el seu advocat.

7. Accentueu el text següent. Tingueu en compte que hi falten 30 accents.

 Abans-d’ahir no sé què va passar, però només recordo que després d’arribar a casa varem asseure’ns al sofà perquè volíem veure què feien a la tele i ens vàrem adormir. I fins avui, que és dissabte, no ens hem despertat. Jo em trobo bé, no obstant el mal de cap de què em ressento. El Ramon, però, encara té son i es passeja per la masia com una ànima que cerca repòs. Què hauríem de dir que ens ha succeït? Per què hem dormit aquest munt d’hores? És potser perquè en l’últim àpat que férem havíem pres un cafè espès amb un gust estranyament curiós?

8. I ara accentueu aquest altre en què en falten 27.

 El cotxe es va aturar del tot al semàfor que hi ha a la cantonada dels carrers Còrsega i Sicília. La Maria no sabia per què. I si no hi havia benzina al dipòsit? I si hi havia algun problema mecànic? Com que no sabia què fer, va trucar a la seva companyia d’assegurances amb l’estúpida pretensió que li poguessin resoldre el problema. Després de prémer els números que indicava la targeta que li havien lliurat en contractar l’assegurança, va sonar una d’aquelles músiques que pretenen ser simpàtiques, però que poden fer perdre la paciència a l’usuari més sofert del món. Finalment, li semblà sentir una veu amb un marcat accent francès, però només li ho semblà, perquè amb la cridòria i els clàxons dels conductors dels vehicles no podia sentir res. Allò era un caos!

9. Accentueu ara els fragments d’aquests llibres.

 No tenia la funció sanitària ni tampoc la d’administrar cures pròpiament dites, sinó que més aviat tenia una activitat hospitalària, en el sentit més estricte de la paraula. L’hospital, a recer del monestir, acollia i alimentava homes i dones pobres, rodamóns, pelegrins, infants abandonats i altres persones malaltes i de vida miserable. Els religiosos del monestir de Sant Pere se’n feien càrrec i el gestionaven. El centre es mantenia en part gràcies als donatius de molts dels finats que per guanyar-se més de pressa el cel ho deixaven indicat així en els seus testaments. Va ser un vespre, allà a l’hospital, mentre els monjos repartien el plat de pobres, quan una dona malalta i mig moribunda va estirar la màniga de l’hàbit de fra Basili per explicar-li el que havia vist.

El pont dels jueus, Martí Gironell

La primera cosa que Teresa Valldaura veié així que obrí els ulls fou una tórtora a l’ampit de la finestra. Més petita que un colom, amb el plomatge de color de cafè amb llet i un collaret negre a mig coll. Quina desvergonyida. Una angoixa sobtada li estrenyé el pit: el dia que Valldaura havia mort, una tórtora havia parrupejat a la finestra. Sabé que era una tórtora perquè la Sofia digué: “Miri, mamà, una tórtora. Tan salvatges que són…” No se n’havia recordat mai més. La tórtora, abans d’emprendre el vol, rigué. La Teresa es fregà els ulls, es posà una mà davant de la boca per ofegar un badall i a l’últim es tocà els genolls: de fusta. Quan estaria a punt d’emprendre el gran viatge, li agradaria cremar-ho tot: que tot el que havia estimat, mobles, arbres, casa, morís encès. Purificat. Fora records!

Mirall trencat, Mercè Rodoreda

Aquell any [1988], l’autor angloindi Salman Rushdie va publicar la seva quarta novel·la, Els versos satànics (la versió catalana va sortir l’any següent). El títol feia referència a un suposat afegitó fet pel profeta Muhàmmed a un capítol de l’Alcorà, segons el qual era permissible venerar tres deesses preislàmiques, trencant així el monoteisme pur del llibre sagrat. Aquesta referència, lligada a un capítol que dóna una versió gens ortodoxa de la vida del profeta, va ser suficient perquè l’Índia, país amb una important minoria musulmana, prohibís el llibre tan sols dues setmanes després de la seva publicació. Tot seguit, els musulmans britànics van demandar l’editorial londinenca, i deu països islàmics més van seguir l’exemple indi i el van prohibir.

La vida després de Déu, Matthew Tree